Translate

dimecres, 24 d’agost de 2016

Una llàstima, però s'ha acabat

Pocs coneixíem a Pau López quan fa dos estius el club va premiar les seves bones actuacions al filial amb fer el salt al primer equip perico. Amb el precedent de Germán Parreño encara molt present, un porter que tot i que també apuntava maneres es va veure superat per la pressió quan va arribar l'hora de la veritat, la por al fet que amb Pau passés el mateix existia, o almenys per la meva part.

El seu debut va arribar, com era d'esperar, a setzens de la Copa del Rei a l'estadi de Mendizorroza, contra l'Alabès, i va aconseguir mantenir la porteria a zero, igual que a la tornada a Cornellà, encara que tampoc va tenir molta feina i va destacar poc. De totes maneres, i encara que ni ell ni ningú ho imaginés, estava davant l'inici de la seva reivindicació com a porter del primer equip. Després de l'Alabès, l'Espanyol va eliminar al València, i després al Sevilla, fins a quedar eliminat en semis per l'Athletic Club. Va ser en aquestes tres eliminatòries on Pau ens va meravellar a l'afició perica i va aconseguir començar a fer-se un nom.

La seguretat i la tranquil·litat que transmetia sumat a grans intervencions i al suport unànime de l'afició van ser els ingredients principals que van portar al club a fer-li el regal enverinat d'agafar el testimoniatge de Kiko Casilla l'estiu següent quan aquest va marxar traspassat al club on s'havia format, el Reial Madrid. Era el segon any de Sergio González a la banqueta, el seu principal valedor, i després d'un primer bastant bo, tot havia d'anar a millor, però les coses es van torçar molt de pressa i Pau va passar pràcticament d'heroi a ser insultat. La poca o nul·la experiència del canterà a Primera juntament amb la pressió i les crítiques que injustament li van caure al damunt després d'unes primeres jornades nefastes de l'equip, no van ajudar a la seva progressió, i encara que a poc a poc va anar recuperant el nivell exhibit l'any anterior a la Copa, no va poder evitar convertir-se en una víctima més d'un dels pitjors cursos de la història del club, que a més li va deixar l'injust regal de ser el porter més golejat d'aquesta en una temporada sencera.

Va tenir mala sort, és cert, perquè d'haver-li arribat l'oportunitat en un altre moment més bo, segurament ara estaríem parlant d'un Pau que s'hauria apropiat la porteria i seria titular indiscutible en el nostre equip, però no ha estat així, i els fets són els fets, i aquests diuen que després d'haver-se guanyat un lloc a l'onze i d'haver-ho ocupat durant un any sencer, ara li toca tornar a asseure's a la banqueta. Una situació que sens dubte és dolenta per a la progressió d'un porter que ara mateix, sigui on sigui, necessita minuts. Ni per l'Espanyol ni pel mateix Pau és bo que vegi tots els partits des d'una cadira sense tenir opció de participar en el joc en un moment tan crucial per a la seva carrera. Pau ha complert un cicle en l'Espanyol i ens agradi o no ara necessita començar un altre de nou lluny d'aquí. Una llàstima, però és així.

Jordi Pineda.