Translate

dimarts, 6 de setembre de 2016

Raúl Tamudo torna a l'Espanyol perquè és Raúl Tamudo, i punt

Fa uns dies, aprofitant el viatge de Chen Yansheng a Barcelona, el club va oficialitzar d'una vegada per totes la decisió d'incorporar com a assalariat del club a Raúl Tamudo, que ocuparà un càrrec de nova creació, que mai havia existit, fet a mida per ell, concretament responsable de coordinació esportiva i institucional, i la seva missió serà implementar projectes de millora esportiva i d'instal·lacions del club, i assistència a la formació global dels jugadors del futbol base, i també als professionals del primer equip, a més a més de fer tasques de representació.

Una decisió esperada per molts espanyolistes, i que des de la graderia ja fa temps que es demanava i és pressionava, entre cometes, al club, perquè la prengués. De fet, els rumors sobre que estava molt a prop de produir-se portaven, com a mínim, un any fent acte de presència cada dos per tres a la premsa esportiva blanc-i-blava. La tornada a casa del màxim golejador en lliga de la història de l'Espanyol, i també del futbol català en general, i un dels majors ídols i dels grans referents pels davanters pericos era anel·lada si no per tots, per la majoria dels aficionats blanc-i-blaus, o almenys, això és el que semblava.

Si més no, un cop s'ha produït, els defensors del retorn del de Santa Coloma s'han reduït, i en conseqüència, han augmentat els detractors, i les crítiques cauen per tot arreu. Un dels arguments més recurrents és que el càrrec que ocupa és totalment innecessari, i que la seva feina és totalment prescindible, perquè si fins ara ens en sortíem sense el seu treball, podríem continuar fent-ho. Un altre motiu pel qual ha estat molt criticat és per no parlar el català tot i ser de Catalunya, perquè segons els defensors d'aquesta idea, dóna una imatge poc catalanista del club. Una teoria ben ximple sota el meu punt de vista si tenim en compte que a part que a Catalunya totes dues llengües són oficials, hi ha, per posar un exemple, polítics com Gabriel Rufián, que representant a un país, no un club no, a un país com Catalunya, ho fan en castellà. I fan la seva feina igual de bé, i representen el que han de representar igual de bé.

Començo a pensar, de fet ja des de fa temps, que en aquest club és tradició criticar tot el que es faci, estigui bé, regular, o malament. És igual qui ho faci, que faci, o de que es tracti, la qüestió és criticar, criticar, i criticar. Si es fa quelcom, perquè es fa quelcom, però si no es fa, perquè no es fa. Ja dic, la qüestió és criticar. I el tema Raúl Tamudo m'ho ha confirmat. És per això que una gran part de l'afició de l'Espanyol, la del "critico perquè sí", mai està, ni estarà contenta amb el que hi ha, perquè no ho valoren. Sempre busquen les tres potes al gat, i de tant buscar i buscar, les troben.

És després de veure aquesta allau de crítiques destructives totalment injustificades, i en cap cas constructives, pel 'fitxatge' de Raúl Tamudo, que entenc moltes coses, entre elles, perquè després de cent setze anys d'història, i d'haver estat sempre a Primera exceptuant quatre temporades, l'Espanyol no ha tingut mai continuïtat en fer quelcom gran. Tot ha estat en anys aïllats. I és per culpa de la mentalitat extremament pessimista d'una part força gran de la massa social. És perquè quan tot i estar començat un projecte molt ambiciós, es guanya un punt dels primers sis i els jugadors, tècnics, i directius, han de sortir a demanar públicament calma, perquè en lloc de confiar plenament i donar tot el seu suport, la gent només que desprèn pessimisme, crítiques, xiulets. És perquè torna Raúl Tamudo, i un sector molt ampli ja està pensant que marxi. És perquè es porta tot als extrems, i no es valora el conjunt, sinó que només es valora el moment, i a més a més, s'intenta negativitzar. És necessari un canvi de mentalitat, que malauradament, serà difícil, molt difícil, que es produeixi.

Jordi Pineda.