Recordant el millor somriure

El meu pare és un home més aviat seriós. No el veus somriure gaire. Potser són els nets els que li han tornat una mica les ganes de somriure. Però res més. Això sí, paga religiosament el seu carnet de l'Espanyol, tot i que cada cop va menys a l'estadi.

La primavera i l'estiu del dos mil-nou no va ser una època d'alegries a la família. Però hi va haver un esdeveniment que tots teníem molt present els dies previs. A principis d'agost, l'Espanyol inaugurava el seu nou estadi. Jo havia passat pel davant de l'obra moltes vegades, per veure com avançava la construcció. El club, a través de la seva pàgina web, penjava fotos de l'evolució de l'estadi. Ens feia il·lusió.

Va arribar el dia. El diumenge dos d'agost vam pujar a l'autocar de la penya i vam anar cap a l'estadi. Cap al nou estadi de l'Espanyol! Tothom a bord estava content, jo diria, més bé, il·lusionat. No era l'ambient típic de l'autocar anant a Montjuïc a veure un partit de lliga. Aquell dia no hi havia partit de lliga. Hi havia partit contra tot un prestigiós rival europeu; el Liverpool. Però el motiu de l'alegria no era per a res aquest. Era un altre ben diferent. Tornàvem a tenir casa pròpia.

Malgrat aquesta alegria col·lectiva, el meu pare continuava mirant cap a la finestra de l'autocar amb el seu posat seriós. La cerimònia va ser molt bonica i molt sentida. Tampoc extremadament espectacular, però amb moments emocionants. El partit va ser espectacular. L'equip, en aquella època, venia de salvar la categoria pels pèls. Hi havia hagut problemes amb en Raúl Tamudo; la capitania havia recaigut durant la pretemporada sobre Dani Jarque, el jove i magnífic central espanyolista, tot i que aquella seria l'última ocasió que el veuríem. Gol de Luís Garcia a passada de Nakamura! Gol de Ben Sahar! Un altre de Ben Sahar! Millor, no es podia començar. Tres a zero davant d'un rival de grandíssim nivell, com és el ja citat Liverpool, i festa grossa.

El meu record dels instants posteriors al xiulet final són els rostres de la gent. Cares de felicitat i d'alegria. Fins i tot el grup d'aficionats del Liverpool aplaudia els focs artificials, que donaven un toc de fraternitat a l'esdeveniment. I així estava jo, mirant els britànics, quan el pare em va dir; "va som-hi, anem sortint". El to no era el de sempre. El vaig notar molt suau, em vaig girar i, efectivament, tenia un somriure mal dissimulat al seu rostre. El que acabàvem de viure no el permetia estar seriós. Un somriure que li va durar tot el viatge de tornada a l'autocar de la penya.

Pep Perales.