Translate

dimecres, 11 de gener de 2017

Recordant un perico més a Sant Jaume

Diumenge vint-i-vuit de maig de l'any dos mil. Només unes hores abans l'Espanyol s'ha proclamat campió de la Copa del Rei guanyant a l'Atlètic de Madrid a València per dos a un. Per a molts de nosaltres és el primer títol que veiem guanyar al nostre equip. Tot és tan nou que ni tan sols sabem on es farà la celebració amb l'equip. Anirem allà on l'altre equip de la ciutat celebra les seves victòries? Doncs sí, la plaça de Sant Jaume espera als pericos aquella tarda de finals de maig.

Arribo a un dels accessos a la plaça... és tancat. Vaig a un altre i també ho és. Grups de mossos d'esquadra impedeixen l'entrada a la plaça per qüestions de seguretat. La plaça ja és plena. I qui deia que els pericos som quatre gats? Des de fora se sent aquesta afició que, amb tanta gana de victòria, crida esperant als jugadors amb la Copa. I molts fins i tot sense poder accedir-hi perquè no hi cap ningú més.

En aquell moment tota la tensió, els nervis del partit i l'emoció poden amb mi. Les llàgrimes comencen a caure sense poder-les aturar. No importa que estigui al mig del carrer envoltada de gent. No importa sentir darrere meu algú que diu "si no em voleu deixar entrar a mi no ho feu, però que entri ella". Llavors un dels mossos de més edat s'apropa a mi i em diu "què et passa?", jo no puc contestar, només miro cap a la plaça sense deixar de plorar. I m'agafa del braç, em fa passar el cordó de seguretat i m'acompanya fins a l'interior de la plaça. Quan veig aquell munt de banderes blanc-i-blaves i tota aquella gent perica cridant... semblava un somni. Vull donar les gràcies a qui m'ha permès estar allà però al girar-me ja no el veig, només veig el bus amb l'equip que entra i enlairo la meva bufanda per rebre als meus herois, als nostres herois, com fa tota la plaça.

Un cop acabada la celebració, mentre un mar blanc-i-blau s'escampa pels carrers, veig aquell home que una estona abans m'ha permès participar en la celebració. Amb els seus companys està recollint tanques i tornant la normalitat a la plaça. M'apropo i li dic "gràcies", ell em diu "estàs ara més contenta?", jo li dic que sí amb el cap. Ell somriu i continua amb la seva feina. I jo marxo cap a casa convençuda que ell també és perico.

Anna Sánchez