Translate

dimarts, 17 de gener de 2017

València 2-1 Espanyol: Més del mateix

La dolorosa derrota envers el Barça, la cruel però merescuda eliminació de Copa a la primera de canvis contra l'Alcorcón i el pobre empat envers el Dépor a la tornada de festes, atorgaven a la cita de Mestalla, a més a més, contra un València en crisi, una gran transcendència de cara a les aspiracions finals de l'equip aquesta temporada. L'afegit que, conseqüència dels resultats negatius d'altres rivals directes, l'Espanyol podia situar-se, si guanyava, a tan sols dos punts del setè, i per tant, molt probablement, de posicions europees, augmentaven la rellevància d'endur-se els tres punts de València i trencar amb els adversos i nefastos precedents de nou derrotes, sis d'elles per dos a un, i un empat des de l'última victòria, aconseguida ara fa deu anys, amb dos gols d'Albert Riera i Luís García, que van servir per remuntar la matinera diana de Rubén Baraja, ara ja retirat des de fa anys i exercint com a tècnic del Rayo Vallecano.

Amb força baixes sensibles i significatives, com les de Víctor Sánchez, Leo BaptistãoPablo Piatti o Felipão Caicedo, el qual agafa força per sortir aquest mercat d'hivern, Quique Sánchez Flores, que tenia diverses opcions a escollir per substituir-los, va optar per les pitjors. A la porteria, Diego López, sense estar al cent per cent, va tornar, evidenciant així la poca o nula confiança del tècnic madrileny amb Roberto, qui fa escasos mesos ell mateix va ordenar fitxar per més de tres milions d'euros. Al lateral, sense Víctor, no va entrar Navarro, que segueix sense debutar amb el primer equip, i qui va jugar va ser Diego Reyes, desplaçat, i que per tant, va deixar un forat a l'eix de la defensa que va ocupar Óscar Duarte, al costat de David López. Si més no, l'aposta, que ja va resultar un fracàs envers l'Alcorcón en Copa, va tornar a no funcionar. Al mig del camp, Quique va optar per tornar a alinear a Salva Sevilla i Jurado per davant de Fuego, deixant, de nou, Roca a la banqueta durant tot l'encontre. Tampoc va funcionar, i el València va guanyar el mig del camp amb molta facilitat. Al davant, Álvaro Vázquez es va reestrenar com a titular, jugant per banda dreta, i tan escassa i poc profitosa va ser la seva aportació al matx, que al descans va ser substituït per MelendoHernán Pérez, per l'altra banda, i Gerard, en punta, van completar l'onze. Precisament, aquest últim, un dels pocs que va mostrar actitud, juntament amb el ja citat David, o Aarón Martín, que va repetir una exhibició per la banda esquerra.

Com era d'esperar, el València va sortir llançat a l'atac. La difícil situació que travessa, tant esportiva com social, els obligava a guanyar el partit per començar a revertir-la. Això, sumat a la passivitat defensiva de l'Espanyol i a la falta d'idees de l'equip en atac, que no era capaç de passar del mig del camp, va permetre als valencians assetjar amb una freqüència asfixiant la porteria de Diego López. Als sis minuts, a punt va estar d'obrir el marcador el jove Carlos Soler, però David va treure la pilota sobre la línia de gol. Si més no, poc temps van dedicar els de Voro a lamentar-se, i és que onze minuts més tard, una pèrdua absurda de Salva Sevilla en la sortida de pilota va acabar derivant, després d'una jugada on es va evidenciar la falta d'intensitat i d'actitud dels jugadors espanyolistes, en l'un a zero de Montoya, qui va rematar absolutament sol dins l'àrea petita. Gol i gerro d'aigua freda per un Espanyol, que si ja havia fet poc fins al gol, a partir d'ell, encara va fer menys. La reacció va ser inexistent. El València, per la seva banda, amb el resultat a favor i sense una amenaça evident que aquest donés un gir en contra seu, va optar per fer un pas endarrere, i en conseqüència, cessar en la seva insistència de cara a porta, quelcom que va transformar l'encontre, el qual va passar a jugar-se en terra de ningú, sense ocasions a cap de les dues porteries, i amb més pilotes a l'aire que a terra.

La derrota momentània, i sobretot, la lamentable imatge mostrada sobre el verd de Mestalla, va forçar a Quique Sánchez Flores a moure la banqueta ja al descans, i va donar entrada a Melendo en el lloc d'un Álvaro Vázquez que en cap moment va justificar el seu fitxatge, i encara menys, els quatre milions desenbolsats per ell. Tot i això, el guió de l'encontre no va canviar. Mentre que l'Espanyol continuava sense donar senyals de vida a l'àrea de local, els homes de Voro tornaven, igual que a l'inici del primer temps, a buscar el gol amb insistència per sentenciar la cita. Les intervencions de Diego López i la falta de precisió en les definicions ho van evitar fins al minut setanta-tres, quan aleshores sí, una semi-errada del porter gallec va deixar a Santi Mina absolutament sol per anotar el dos a zero. Un gol que va paliar qualsevol intent de reacció espanyolista, que amb l'entrada de José Antonio Reyes quatre minuts abans, havia començat a fer un pas endavant. Una rematada de Gerard Moreno dotze minuts més tard, a centrada del mateix Reyes, va deixar una pilota morta sobre la línia de gol, amb Diego Alves batut, quelcom que David López, en una de les úniques rematades a porteria del segon temps, va aprofitar per retallar distàncies.

Al final, justa victòria del València, i merescuda derrota d'un Espanyol que, amb aquesta, suma onze visites a Mestalla consecutives sense guanyar. Un empat i deu derrotes, amb la de diumenge, set d'elles per dos a un. Un cop més va tornar a quedar la sensació entre la pericada que passen els anys, i tot i que canviïn jugadors, entrenadors, projectes, directius, i fins i tot la propietat, la història és la mateixa de sempre. Un equip sense ambició ni intensitat quan transita per la zona mitja de la classificació, incapaç de donar un cop de puny sobre la taula, i aspirina de tots aquells que hi necessiten. Clar està, això sí, que aquest va esdevenir un dels pitjors, sinó el pitjor partit de tot el que duem de temporada, ja no només pel resultat, sinó també pel joc. Si més no, Quique Sánchez Flores, seguint la seva tònica habitual, va saludar-se amb tota la plantilla 'che', va conversar una estona amb Voro, amb somriures inclosos, i va marxar de Mestalla saludant, aplaudint i tirant petons a l'afició que en el seu moment va demanar insistentment el seu cessament fins que es va produir, mentre que a la seva pròpia afició, sis-centes persones que s'havien desplaçat per donar suport a l'equip, amb prou feines va apropar-se a aplaudir.

Jordi Pineda.