Translate

dissabte, 24 de desembre de 2016

Espanyol 1 (3)-(4) 1 Alcorcón: S'ennueguen amb el primer glop d'una Copa amarga.

Dijous, Espanyol i Alcorcón tancaven la jornada copera, i l'eliminatòria de setzens. Després de l'ensopegada al Camp Nou, i de la relliscada de Quique al final de l'encontre, tocava refer-se donant una bona imatge davant el conjunt madrileny, i aconseguint un bon resultat que permetés als homes del ja citat Quique passar sense problemes a la següent ronda per continuar somiant en arribar, deu anys després, a una altre final. Lluny d'això, l'equip va sortir al camp falt d'actitud, sense ganes, i sense iniciativa pròpia. Ben cert és que l'escarment de tres temporades abans, quan el mateix rival va estar a punt de donar la sorpresa a Cornellà, i els alarmants precedents copers dels madrilenys, destacant el més sonat, el de l'eliminació del Reial Madrid el 2009, no van servir per fer reaccionar a uns jugadors amb un complex de superioritat massa elevat, i amb l'etiqueta de favorits massa creguda.

Conscient de la transcendència de no caure contra un equip d'inferior categoria a la primera de canvis, Quique va alinear a l'equip titular, amb alguna petita variació, com l'entrada de Rubén i Óscar Duarte, que van desplaçar a Diego Reyes al lateral dret, per plantar cara a un Alcorcón que va deixar a la banqueta teòrics titulars com David Rodríguez, el màxim artiller, David Navarro, Víctor Pérez, Pablo Pérez o el proter, Dmitrović, entre d'altres. Per part perica, va cridar l'atenció, això sí, la suplència de Marc Roca, que un cop més va tornar a veure l'encontre des de la banqueta, quelcom que sorprèn després del seu explosiu inici de campionat, que li va permetre guanyar-se un lloc a l'onze que d'un dia per l'altre, i sense motiu aparent, ha perdut. Altres noms propis, els de Marc Navarro, que finalment no va esdevenir el quart canterà en debutar sota la batuta de Quique, o el d'Álvaro Vázquez, que enfadat per no disposar de minuts, va etzibar una puntada de peu a la una de les neveres, a l'equador del segon temps, que li va costar l'expulsió de la banqueta pel mateix tècnic.

L'encontre va començar amb domini aclaparador d'un Alcorcón que sense cap problema hagués pogut passar, no només per local, sinó per l'equip de Primera que buscava segellar el pas de ronda. L'Espanyol, per la seva banda, aparentava ser un conjunt limitat, amb recursos justets per defensar i nuls per atacar, digne del més limitat equip de la Lliga123. Els homes de Julio Velázquez eren els qui duien la iniciativa del joc, i després de provar en diverses ocasions a Roberto Jiménez, que per fi va quallar un partit decent, van aconseguir avançar-se en el marcador quan ni tan sols s'havien disputat els primers vint minuts, mitjançant un cop de cap d'Álvaro Giménez, que va rematar a plaer aprofitant les errades de Rubén Duarte i Gerard Moreno en el marcatge. Si més no, tot i la diana dels madrilenys, que deixava fora de la Copa als de Quqiue, que havien empatat a un a Santo Domingo, aquests no van reaccionar, i van ser els visitants els qui van continuar assetjant la porteria blanc-i-blava durant tot el primer temps, aprofitant així la incapacitat del conjunt perico per proposar joc, reflectida una sola dada: durant tot el primer temps, Dani Jiménez no va patir ni un sol dispar entre els tres pals. Qui sí que va patir va ser Diego Reyes, que exercint de lateral dret, es va veure superat en tot moment per Nélson, habitual suplent a l'Alcorcón, un dels pitjors equips de Segona, i nefast visitant, i per més inri, el mexicà va fallar en l'últim minut un gol a porteria buida. IviÓscar PlanoTropi, Álvaro Rey o el mateix golejador, Álvaro Giménez, altres habituals suplents d'un dels pitjors Alcorcón dels últims anys, i que van donar una lliçó de futbol a Cornellà, envers tot l'equip titular de l'Espanyol.

Amb l'aigua al coll, perquè de seguir la mateixa dinàmica que al primer temps, l'eliminació es consumaria de forma dramàtica, Quique va moure fitxa, donant entrada a Hernán i Melendo en el lloc de Reyes i Caicedo. Uns canvis que no van aconseguir redreçar el rumb d'un Espanyol que continuava sense prendre la iniciativa, i que era incapaç, no tan sols d'aturar un Alcorcón que ja començava a mostrat problemes físics, sinó de construir un sol atac amb cert perill. L'entrada d'Aarón per Rubén Duarte faltant un quart d'hora pel final va donar ales a l'equip i va revolucionar l'encontre. El canterà, de dinou anys, es va posar l'equip a les seves espatlles, i va començar, ell sol, a construir els primers atacs blanc-i-blaus del partit, evidentment, tots per la seva banda, l'esquerra, on va trobar en Piatti un bon soci. De fet, la seva insistència va donar bons fruits, i faltant set minuts pel final, una internada de Piatti va trobar a Hernán, que amb un remat excel·lent va fer pujar l'empat a l'electrònic, i va forçar la pròrroga, que podria haver evitat Jurado a l'últim minut si hagués estat capaç d'anotar, sol davant del porter, el dos a un. Si més no, seguint la línia del lamentable partit que va completar, no va arribar ni a controlar l'esfèrica.

Més enllà d'esdevenir la primera en competició oficial, poc a destacar d'una pròrroga on l'Alcorcón, exhaust físicament, es va limitar a defensar l'empat per poder arribar a la tanda de penals sense quedar eliminat abans, i tot i així va fer més que l'Espanyol. Quique Sánchez Flores en cap moment va plantejar anar a buscar el segon gol, i igual que va fer Julio Velázquez, però amb l'agreujant de ser l'equip de superior categoria i el local, va limitar-se a defensar el resultat. Tot i així, a punt va estar, a l'últim segon del temps reglamentari, de veure com David López, que sense oposició va desviar una centrada inofensiva cap a la seva pròpia porteria, anotava en pròpia porteria l'un a dos. Una diana que Roberto, amb una aturada inversemblant, va evitar.

Amb l'empat a u a l'electrònic després de cent vint minuts lamentables disputats a Cornellà, i amb el dos a dos global, no va quedar altre que recórrer a la tanda de penals per decidir el guanyador. Una tanda que faria història, no pel seu resultat final, sinó per esdevenir la primera en partit oficial disputada a l'RCDE Stadium. Després que en els dos primers llançaments encertessin tots dos equips, Roberto va aturar la pena màxima a Óscar Plano, deixant en safata a Gerard l'oportunitat de posar en avantatge a l'Espanyol, però el de Santa Perpetua, desfet físicament i amb una pressió sobre les seves espatlles que ja va demorar a Mendizorroza que no és capaç d'assumir, va fer llufa i va compensar l'errada dels madrilenys, que ja no van donar opció a Roberto en els següents dos penals, i que van acabar confirmant la gesta després de l'errada de Jurado, que va enviar el seu llançament als núvols, en l'últim i decisiu penal de la nit. Una loteria, la dels penals, que igual que la celebrada durant el matí, l'extraordinària de Nadal, va caure íntegrament a Madrid. Aquesta, si més no, en lloc de diners, va donar un valuós passe a vuitens a l'Alcorcón, que s'enfrontarà al Còrdova.

Una eliminació, al final, tant dura i cruel com merescuda, i és que l'equip, en cap moment va estar a l'altura del que requeria la cita. La falta d'actitud, de compromís i de professionalitat d'alguns jugadors, sumada a la covardia de Quique en fases crucials del partit, com la pròrroga, i el desencert des dels onze metres de dos jugadors, que per motius diversos, mai haurien d'haver agafat la responsabilitat de formar part dels cinc llançadors, entre altres factors, van condemnar a un Espanyol a caure, un cop més, humiliat en Copa, esdevenint així, juntament amb la Reial Societat, l'equip, amb diferència, que més vegades ha caigut eliminat en la competició del K.O. per equips d'inferior nivell, vint-i-una. Si més no, lluny de fer autocrítica, Quique Sánchez Flores, en roda de premsa, va voler evitar parlar de fracàs, i va desfer-se, de nou, en elogis pel rival. Comença a ser ja habitual.

Jordi Pineda.