El record té un nom: Leverkusen

El nostre club ja té cent setze anys d'història, però per cada un de nosaltres, aquest nombre és diferent. Ningú dels que estem ara aquí va viure el naixement de l'Espanyol, per molt que ens hagués agradat ser-hi en aquell moment tan especial. Aquell vint-i-vuit d'octubre de l'any 1900 canvia i es transforma en tantes dates diferents com seguidors té el club. Per a mi aquesta data està ben clara: divuit de maig de 1988. Aquella nit vaig entendre el sentiment blanc-i-blau que avui ens uneix.

Jo no vinc d'una família d'arrels periques, però sí d'una on l'afició pel futbol s'ha transmès de pares a fills, o filles en el meu cas, i on s'ha respectat sempre el sentiment per uns colors, siguin els que siguin. És per això que el meu pare va haver de veure com no aconseguia que jo continués amb el seu amor pels colors verd-i-blancs bètics i sentís passió pels blanc-i-blaus, que al cap i a la fi són d'un equip de la terra que em va veure néixer.

Aquella nit que vam jugar la tornada de la final de la UEFA a Leverkusen, i en concret la tanda de penals, la recordo com si fos ara. Al menjador de casa hi havia tota la família. Cinc persones on només jo era de l'Espanyol. El meu pare a la seva butaca en primera fila. El tiet i la meva germana a la taula. I fins i tot la meva mare va seure en el seu tamboret de color taronja, que gairebé trenta anys després és part del mobiliari de casa meva, i mirava la tele. I jo? Jo anava d'un costat a l'altre, no podia estar quieta. Però perdoneu... he dit que allà només jo era de l'Espanyol? No és cert. Aquella nit tota la família era perica, i patia mirant com ens jugàvem en uns minuts, a la tanda de penals, tota una temporada fantàstica a Europa.

Final tràgic. Veient aquells jugadors plorant, que no tenien consol, jo mirava la tele sense saber què pensar. Sense arribar a entendre com havien deixat anar aquell títol que ja tocàvem amb les mans. I va ser aleshores quan el meu pare em va dir una frase que no oblidaré. Em va dir que no em preocupés, que un altre any segur que guanyàvem, i que no plorés. I amb aquelles paraules el meu cor es va fer definitivament blanc-i-blau. No em van fer falta títols ni victòries, el meu pare em va dir que no em preocupés i jo sempre creia el que em deia. Aviat tornarem a una competició europea i jo veuré, com va dir ell, que un any guanyarem. I ell, allà on sigui, estarà content i serà un perico més dels que formem part d'aquesta meravellosa minoria.

Anna Sánchez.