Amb motius suficients, després de l'espectacular dinàmica ascendent de l'equip, el rècord d'imbatibilitat de Diego López, i el pèssim rendiment com a local de l'equip blaugrana, l'Espanyol afrontava el derbi amb moltes més esperances que en cursos anteriors, i amb el convenciment de poder competir al Camp Nou, i perquè no, de treure'n quelcom positiu. Si més no, conscients de la dificultat de la cita, i més, amb les sensibles baixes que patia l'equip, tant en defensa com en atac, el vestuari i el mateix Quique Sánchez Flores preferien optar per la prudència i la humilitat, tot i les evidents ganes de pensar també a poder realitzar quelcom gran, que evidenciava el tècnic madrileny reconeixen en la prèvia que durant la setmana sí que s'havia imaginat com seria vèncer a l'estadi dels hostils veïns.
Amb importants baixes, com deia l'anterior paràgraf, com eren les de Víctor Sánchez, Leo Baptistão i Hernán Pérez, Quique Sánchez Flores afrontava el repte d'elaborar un onze de suficients garanties per a poder saltar al verd del Camp Nou a mossegar, i a intentar posar en pràctica totes les idees practicades durant la setmana per fer mal al conjunt culer. L'infranquejable Diego López va seguir sota pals. David López i Diego Reyes a l'eix, mentre que Aarón per l'esquerra, i Javi López, en detriment del lesionat Víctor Sánchez, per la dreta, van ocupar els laterals. Javi Fuego i Pape Diop, igual que envers l'Atlètic de Madrid, format un doble pivot de contenció, molt físic, van jugar per davant seu, mentre que Piatti i Jurado, per banda dreta i esquerra respectivament, i Gerard i Caicedo en punta, van completar l'equip.
Com era d'esperar, l'Espanyol va començar arreplegat al darrere, deixant avançar al Barça fins a tres quarts de camp, i tapant espais, sobretot pel centre, per evitar les connexions entre Iniesta i Denis, i la MSN. I de fet, tal va ser l'efectivitat de la teranyina defensiva ordida per Quique, que ni l'astre argentí ni els seus companys d'atac van poder tocar la pilota amb claredat durant el primer quart d'hora. Alhora, una alta pressió en la sortida de pilota blaugrana, i un bon tracte de l'esfèrica quan aquesta queia del cantó blanc-i-blau, tot i que sense gaires floritures i sempre buscant un joc vertical i ràpid, permetia veure com els de Quique començaven a apropar-se tímidament als dominis de Ter Stegen. Si més no, una errada absurda de Piatti en l'última passada, quan l'Espanyol penetrava amb perill l'àrea culer, va permetre la recuperació de pilota dels locals, que, trobant d'aquesta manera descol·locat l'Espanyol, i en conseqüència, més forats, van fer valdre una genialitat d'Iniesta perquè Luis Suárez, en la primera que va tenir, envies la pilota al fons de les xarxes defensades per Diego López. Tot i el gerro d'aigua freda per l'equip, que fins al moment, estava executant a la perfecció els plans de Quique, i anul·lava al complet l'atac barcelonista, aquest va saber recompondre's, i va continuar practicant el mateix futbol, de la mateixa manera, com si res hagués succeeit. Els homes de Luis Enrique, tot i provar-ho, eren incapaços de superar el mur perico, i mentrestant, al contracop o a pilota aturada, l'Espanyol continuava intentant anotar el gol de la igualada, i de fet, a punt va estar Javi López amb un llançament, precipitat, perquè tenia opció de centrada, que va sortir pel lateral de la xarxa. Però tot i competir bé i posar les coses difícils al Barça, al final el premi no va arribar, i de fet, conseqüència d'una genialitat d'Iniesta al quart d'hora de partit, el que sí que va arribar va ser un sever càstig, i totalment immerescut. L'equip marxava al vestidor amb un u a zero desfavorable, que en cap cas feia justícia al vist sobre el verd del Nou Camp.
Amb quaranta-cinc minuts al davant, els homes de Quique van saltar al terreny de joc disposats a continuar mantenint el seu joc, basat en una impecable defensa i ràpides transicions, minvades, això sí, per les absències de Baptistão i Hernán, per buscar provar a Ter Stegen. Si més no, lluny d'això, el que va succeir és que després d'una intervenció inversemblant que va evitar el dos a zero, Diego López va caure lesionat, i va haver de ser substituït. Un fet que va marcar clarament un abans i un després en l'encontre, tal com va reconèixer el mateix Quique en declaracions posteriors al partit, i és que el que fora porter del Saragossa i de l'Olympiakos, segurament acusant el llarg període d'inactivitat i la pressió exercida pel Camp Nou, va regalar a Luis Suárez el segon gol tan sols cinc munts després d'entrar, quelcom que va deixar descol·locat l'equip i que va permetre a Jordi Alba, un minut més tard, sentenciar la cita anotant el tercer. Amb tan sols dos minuts, el seixanta-sis i el seixanta-set, i gràcies a la fragilitat de Roberto, els blaugrana van posar molt coll amunt l'encontre per l'Espanyol, tirant per terra, així, tot l'esforç i la bona feia feta per aquest durant una hora. Una transició molt ràpida, fregant el minut vuitanta, que va aconseguir culminar David López dins l'àrea amb un remat magistral, després d'una assistència de Gerard Moreno al primer toc, va suposar el gol de l'honor, i una de les poques notes positives d'una cita, un cop més, per oblidar. I per oblidar, també, el quart gol. Una pilota recuperada en camp propi per Sergi Roberto, amb clara falta sobre Melendo, que Mateu Lahoz, que era davant de l'acció, va decidir no xiular, va acabar amb una paret genial dins l'àrea entre Suárez i Messi, que, incomprensiblement, cap defensa va provar d'interceptar, i que va acabar derivant amb el gol de l'argentí, aprofitant, de nou, una semierrada de Roberto. Una més. I entremig de tot això, Neymar, amb la seva característica supèrbia i prepotència, intentava lamentables filigranes, sense èxit, amb el trist objectiu d'humiliar el rival quan el marcador era més que favorable pel seu equip.
Al final, sever correctiu dels blaugrana, totalment immerescut pels mèrits realitzats per uns i altres al terreny de joc. L'escandalós marcador no va ser el reflex del què sobre el verd va succeir, i és que es va veure clarament influenciat per genialitats puntuals de Messi i Iniesta, i sobretot, per errades demencials de Roberto Jiménez, qui en cap moment va justificar els tres milions que va costar el seu fitxatge. De la cita, cal destacar també l'hostil, trist i penós ambient viscut al Camp Nou, el qual, tot i estar ple d'afeccionats, estava totalment buit d'essència i de passió, essent crits i pancartes xenofòbiques, sexistes, insultants, irrespectuoses i patètiques, l'únic que aconseguia animar un lamentable ambient en un estadi sense cap encís. Quelcom demostrat pel simple fet que, la grada d'animació, creada amb l'objectiu d'animar al seu propi equip, va passar-se el partit únicament insultat l'equip espanyolista i algun dels seus jugadors, amb crits totalment fora de lloc i altament sancionables, com "Sou dels xinesos" o "No pararem fins que desapareixeu", entre altres, i despreocupant-se al complet de donar calor als seus.
Jordi Pineda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada