Un any molt decebedor

A dos dies i escaig per tancar aquest any dos mil-setze, toca fer valoració del què han donat de si aquests tres-cents seixanta-cinc dies que l'han compost en clau blanca-i-blava. Un any que, com avança el títol d'aquest article, no ha estat gaire prolífic en cap àmbit, ni en l'esportiu, ni en el social, i queda per veure si en l'econòmic. Decepció rere decepció, tapades a vegades per algunes alegries enganyoses, i poc duradores, han estat el guió d'un any natural per oblidar respecte al que es refereix a l'Espanyol. I ja en van varis. Un any que, per l'únic bo que el podem considerar, que ja és molt, és perquè s'allarga la història d'un club minoritari, però meravellós, de Barcelona, que ha sobreviscut a la pressió exercida per un gegant com el Futbol Club Barcelona. Una supervivència que ja dura un segle i gairebé dues dècades, però que cada cop és més complicada, no perquè augmenti la pressió externa, sinó perquè la desídia i la falta d'orgull interna, per part dels dirigents, ens fan més vulnerables.

Com ja diu la dita, el que mal comença mal acaba, i en aquest cas, l'Espanyol no va estar exempt de l'aplicació d'aquesta doctrina. Amb Sergio González destituït quinze dies abans de l'inici d'any, per decisió expressa de Collet, i contra la voluntat de l'aleshores director esportiu, Óscar Perarnau, i una mala maror creixent entre l'afició a mesura que passaven les setmanes, conseqüència de la mala dinàmica de l'equip tant a escala de joc com de resultats, Galca, contractat el mateix dia de la ja citada fulminant destitució de Sergio, va aconseguir un meritori empat sense gols, contra el Barça a Cornellà, en el primer encontre del 2016. Un matx que, sumat a la revifada que semblava que havia fet l'equip també en els primers encontres del tècnic a la banqueta, disputats durant els últims dies del mes de desembre, semblava que havia de suposar un punt d'inflexió. Lluny d'això, tan sols va ser un punt i seguit, i és que dels sis pròxims partits, l'equip només va poder aconseguir un punt de divuit possibles, i va caure en picat a la taula, passat del dotzè lloc amb un avantatge de sis punts respecte al descens, al dissetè, i només un punt per sobre del què marcava el descens, l'immediatament inferior, la UD Las Palmas. Quelcom que va portar a especular amb la destitució de Galca, arribant a sonar amb molta força el nom de Camacho com a substitut, però Ángel Gómez, substitut de Perarnau, partidari de mantenir l'estabilitat, va ser qui li va donar les pròrrogues oportunes perquè pogués seguir al càrrec, i finalment, tot i que a dures penes, va poder acabar assolint la permanència.

Entremig de tot això, si més no, el context encara va afavorir més l'aire de tragèdia que es respirava a l'RCDE Stadium. Tot i les mancances de l'equip, la inversió del nou i misteriós propietari xinès, Chen Yansheng, va ser ben escassa, i mentre l'estadi cada cop presentava pitjor entrada, tot i les ridícules promocions del club per intentar fregar, almenys, la mitja entrada, que en ben poques ocasions es va superar, Òscar Perarnau presentava la seva dimissió al càrrec per desavinences amb la directiva, i Ángel Gómez es feia càrrec de manera interina de l'àrea tècnica en un període crucial: les setmanes abans d'iniciar el crucial mercat d'hivern. Un Àngel Gómez que va acabar esdevenint de forma oficial el nou director tècnic a final de temporada, enmig de fortes especulacions que apuntaven que Galca seguiria, i que van posar en alerta a tota la massa social, que ben ràpid va mostrar la seva animadversió a la possibilitat. Finalment, no va seguir l'entrenador romanès, i va ser Quique qui, de nou, contra la voluntat del director esportiu, aquest cop Àngel Gómez, va agafar les regnes d'un equip que durant l'estiu va fer un rentat de cara, a priori, molt gran. Un rentat de cara dirigit pel mateix Quique, qui va frenar el fitxatge de Sergio García, entre altres que havia proposat Gómez, i va ordenar les contractacions d'homes com José Antonio Reyes, Jurado o Álvaro Vázquez, també contra la voluntat d'un ja citat Ángel Gómez, que va acabar, ara fa un mes, destituït per desavinences evidents amb Ramon Robert, substituït de Collet un cop Chen va fer-se càrrec de l'entitat, i que el mateix club va voler emmascarar dient que s'unificava el planter i el primer equip amb l'ascens de Lardín a l'àrea tècnica de la primera plantilla. Un Ramon Robert que, de moment, ha fracassat estrepitosament, i és que ni en lo esportiu ni el lo social el club ha millorat. De fet, en algunes coses fins i tot ha empitjorat, com en l'orgull mostrat des dels alts càrrecs a l'hora de defensar l'entitat. Collet, mesos abans, va replicar els atacs del 'nacionalbarcelonisme', com va batejar ell mateix l'entorn culer i anti-perico, mentre que Ramon Robert va fer silenci aquest passat mes de novembre quan els mateixos atacs i faltes de respecte van ser llançats contra l'Espanyol en la campanya de l'entorn culer durant les dates del derbi.

L'assistència a l'estadi continua essent patètica per a un club de les dimensions de l'Espanyol, i que ha fet una aposta tan potent econòmicament per escalar posicions en tots els àmbits. Imperdonable que, durant aquest inici de curs, hagi esdevingut el club que, de mitjana, menys omple el seu estadi de tota la lliga, i també un dels que menys a tota Europa, quedant-se en el 49%. Però més imperdonable encara la poca esma per solucionar la ruptura de la graderia d'animació que havia de ser modèlica, i la mala gestió de la situació. De totes maneres, lògica la poca assistència a l'estadi, i és que l'equip, a diferència del que prometien els alts càrrecs des de durant l'estiu, i Quique des que va arribar, no ha fet un salt de qualitat palpable respecte a l'any passat, tot i la contractació de futbolistes, a priori, i només a priori, amb més qualitat. La planificació durant el mercat d'estiu va ser nefasta, i l'elecció del tècnic, va pel camí d'haver-ho estat també. I això s'està notant. Un molt mal inici de l'equip, que encaixava gols amb molta facilitat, i per contra, li costava arribar a l'àrea rival, va condemnar a aquest a caure molt a baix, i tan sols una bona dinàmica de resultats, que no de joc, durant l'últim mes i mig, va tapar les carències d'un grup i d'un míster, que van tornar a sortir a la llum després de la golejada al Camp Nou, precedida del penós 'paripé' de Quique, i de la ridícula eliminació a la Copa, a casa i amb l'equip titular, contra els suplents d'un Alcorcón que va dominar en tot moment, i que lluita a la Lliga123 per mantenir la categoria.

Jordi Pineda.