Translate

divendres, 24 de març de 2017

Recordant Glasgow

Aviat tornarà a ser setze de maig, i farà deu anys de la final de la UEFA a Glasgow davant del Sevilla. Sí, aquella segona final perduda. Aquella segona "Europa ens deu una". I recordo com vaig viure jo aquell partit a sis-cents kilòmetres de casa. Estava a Madrid, una ciutat que visitava per primera vegada. El destí va fer que em trobés allà aquell dia en lloc d'estar, per exemple, a Glasgow. Així que quan ho vaig saber vaig fer-me la gran pregunta: On veuré el partit? No em venia de gust veure'l sola a l'habitació de l'hotel, era una ocasió massa important! Vaig pensar primer en alguna associació catalana a la capital, era una final europea i segur que muntaven alguna cosa especial. Però no, es veu que no ho consideraven gens important, i com em van dir a través d'e-mail, "no tenim previst res per aquest partit". No m'agradava la resposta però l'havia d'acceptar i buscar un altre lloc. Aleshores vaig pensar en alguna penya espanyolista... a Madrid? Sí, és clar!

La Penya Espanyolista de Madrid tenia la seva seu, desconec si avui continuen en la mateixa ubicació, als afores de la ciutat. Això i el fet de ser la meva primera vegada a Madrid, amb el desconeixement que això comportava, van fer que m'ho pensés una mica. Però vaig decidir que era una oportunitat única i l'havia de viure envoltada de pericos. Hi aniria. El mateix dia del partit tenia un compromís a San Sebastián de los Reyes, era a la tarda, no hi hauria problema, ja que segur que arribaria. Si, si... tot es va embolicar i em vaig veure a poc més d'una hora de començar la final buscant un taxi que em portés cap a la penya. El vaig trobar, i també vaig trobar molt de tràfic per entrar a la ciutat. La meva mirada anava del rellotge al taxímetre i del taxímetre al rellotge. Vaig patir però gairebé una hora i vint-i-vuit euros després vaig arribar.

Quan vaig entrar al local de la penya em vaig sentir com a casa. No els coneixia de res però tenia la sensació d'estar entre amics. Ja sabeu allò especial que sents quan pel carrer et creues amb algú que porta el nostre escut. De seguida vaig parlar amb uns i altres. Un noi de Badalona que estudiava a Madrid, gent que havia anat a viure-hi feia anys, altres que simpatitzaven amb el nostre club... tots érem en aquell moment una família. Una família il·lusionada, nerviosa, expectant, i aleshores, just abans de començar la final, van sonar les primeres notes del nostre himne. Tots vam començar a cantar-lo, catalans i madrilenys. És la vegada que més fort i amb més emoció l'he cantat. Em preguntava si de debò estava a sis-cents kilòmetres de casa. I aleshores va xiular l'àrbitre l'inici del partit. Què dir d'aquella final? Emoció, nervis, ràbia, llàgrimes, però per sobre de tot orgull. Orgull de pertànyer a una meravellosa minoria que a casa o a fora fa pinya per animar al seu equip.

Fa uns dies el Sevilla va quedar eliminat a Europa per un equip que vesteix de blanc-i-blau. Jo mirava el partit i no podia deixar de pensar "i si aquest camp fos Cornellà?", "i si un dia Europa ens tornés el que ens deu?", "i si fos també davant del Sevilla?", "i si...".

Anna Sánchez.