Araluskis va arribar a finals de gener, aproximadament un mes després que Galca, el seu principal valedor, agafes el relleu de Sergio González a la banqueta de l'Espanyol. El porter, avalat únicament per les seves bones actuacions a Romania i Lituània, ja que ni en els quatre anys que va ser a Rússia ni el mig que va ser a Anglaterra va aconseguir tenir minuts, va aterrar a Barcelona per suplir la sortida de l'italià Bardi, que en ser suplent de Pau durant tota la primera volta, va decidir provar sort en un altre equip.
La presentació del lituà va ser força còmica, i és que a més de revelar-se que fins als quinze anys no va començar a exercir com a porter, perquè s'havia dedicat a la pesca i perquè quan havia jugat a futbol ho havia fet com a central, Arlauskis va deixar anar que a vegades es preguntava perquè no va escollir jugar a bàsquet en lloc de futbol.
Tot i que l'aposta de present i de futur des del club sempre es va insistir que era Pau López, i de fet així ho havia demostrat l'anterior tècnic, Sergio González, no arravatant-li mai la titularitat encara que cometes errades importants, Galca va decidir mirar cap a una altra banda i col·locar a Arla com a titular sense fer ni una setmana que havia arribat, i a sobre, al Bernabéu, un estadi poc idoni per debutar. Com s'esperava, el meta lituà va sortir ben escaldat de Madrid, i és que l'Espanyol va perdre per sis a zero. Tot i això, Galca va continuar apostant per ell en la següent jornada, a casa contra la Reial Societat, però de nou, l'equip va tornar a acabar golejat, aquest cop per zero a cinc, encara que el porter lituà tan sols va rebre els dos primers gols, ja que al descans va haver de retirar-se lesionat.
Arlauskis va passar-se un mes de baixa, durant el qual Pau va aprofitar per reivindicar la seva titularitat amb molt bones actuacions, i l'equip va remuntar el vol i va aconseguir sumar força punts, però va ser just tornar el porter lituà a la convocatòria, i veure com es tallava aquesta bona dinàmica amb una golejada del Betis a Cornellà per zero a tres, en un partit on l'equip va tornar a mostrar les mateixes carències que quatre setmanes abans l'havien fet estar a un pas d'entrar en descens.
Un mes i mig després de recuperar-se de la lesió que es va fer contra la Reial Societat, Constantin Galca va decidir tornar a fer entrar a Arlauskis a l'onze titular, concretament al camp del Las Palmas, i en plena lluita de l'equip per aconseguir la permanència. L'Espanyol no perdia per un resultat molt escandalós des del dia del Betis, partit en el qual Arla va reaparèixer a la convocatòria, però l'encontre contra els canaris va acabar amb un quatre a zero favorable als locals, i Arla, un cop més, va tornar sortir golejat.
El més curiós de tot plegat és en les úniques tres titularitats d'Arla, l'equip sempre ha acabat perdent per un resultat força escandalós, i a més a més, sense anotar cap gol, fent això que el porter lituà hagi encaixat dotze gols en dos-cents vint-i-cinc minuts, és a dir, un cada divuit minuts, i no hagi pogut celebrar mai un gol de l'Espanyol des de sobre la gespa. Però no és que l'equip hagi acabat golejat quan el nom d'Arla ha tingut certa rellevància sobre el partit, sinó és que l'equip, des que ell és aquí, només ha acabat golejat quan això ha succeït.
Jordi Pineda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada