La temporada 2006-07 estava sent molt moguda per als interessos de l'Espanyol. La plantilla reunia noms amb entitat suficient com per tenir il·lusió de fer alguna cosa important. Hi havia en Zabaleta, en Riera, en Luís García, en Pandiani, en De la Peña, i el nostre gran Tamudo. L'entrenador també era il·lusionant; l'Ernesto Valverde. Es podien fer coses grans.
El meu company de feina més proper era, i és, culer practicant. A més tenia un germà treballant de segon entrenador d'un equip del Barça; tampoc ve al cas recordar quin era exactament; però en més d'una ocasió m'havia dit que quan volgués anar al Camp Nou a veure algun partit del Barça li digués, perquè al seu germà li donaven entrades i sovint no sabia a qui donar-les. Pels partits importants seria complicat, per la gran demanda que tenien aquestes invitacions, però per a gran part dels encontres que el Barça jugava a casa tenien entrades de sobres.
Així que tant va insistir, que li vaig demanar un parell d'entrades per al partit que enfrontés l'equip blaugrana contra l'Espanyol. En aquell moment corria el mes de febrer i jo no coneixia exactament el calendari. Vaig calcular que seria cap a la primavera, perquè al gener havíem jugat contra el Barça, a casa, i els havíem guanyat per tres a un. Recordava perfectament el cop de puny d'en Rijkaard al lateral de la banqueta de Montjuïc i el tros de metacrilat volant pels aires després del tercer gol perico, obra de Rufete.
El meu company sabia perfectament que un servidor era perico fins a les entranyes, però l'amistat i el bon rotllo que sempre vam tenir li va fer passar per alt aquest detall, i efectivament, va demanar dues entrades pel Barça-Espanyol al seu germà. Recordo que van passar un parell de mesos; i una tarda, en el canvi de torn, el company em va abordar amb un ample somriure a la cara mentre m'estenia la seva mà dreta amb un sobre flamant amb l'escut del Barça imprès. "Vull que guanyi el Barça, però espero que no us en marquin gaires", va dir el col·lega, mentre em posava el sobre a la butxaca. "Ja veurem", vaig dir jo.
La veritat és que la temporada estava sent estranya. L'Espanyol a la lliga anava fent. Transitàvem per mitja taula, per variar. Guanyàvem partits complicats i patíem severes derrotes envers rivals com el Nàstic, últim a la classificació, que ens va endossar un quatre a zero. L'alegria de la pericada estava venint d'Europa. Les eliminatòries de la UEFA anaven passant una darrere de l'altra amb una solvència i una eficàcia brutals. Sparta, Ajax, Livorno, Benfica, Werder Bremen, entre d'altres. L'Espanyol es plantà a la final de la UEFA a Glasgow contra el Sevilla. Enguany, la va perdre als maleïts penals. Va ser desolador. Jo no vaig voler veure la tanda. M'ho temia.
I a la lliga, ja fora de perill, partits erràtics amb resultats lamentables, com la derrota contra el Getafe per un a cinc. Recordo comentaris molt negatius aquells dies. L'únic compromís destacable que mancava aquella temporada era el partit contra el Barça al Camp Nou. En teoria els culers havien de guanyar amb facilitat i aconseguir el títol de lliga que es disputaven amb el Madrid. La meva simpatia per al Madrid és similar a la que tinc amb el Barça: cap. Així que tampoc em treu gaire la son que uns o altres guanyin res. Però recordava amb nitidesa com va cridar l'afició culer "a segona, a segona" la temporada anterior. En el resum televisiu de TV3 es va entendre perfectament. Vam perdre, i com vam patir l'última jornada!
Així que el nou de juny al vespre, la dona i jo vam anar cap a l'estadi dels culers, a veure si els de Valverde em donaven una alegria. Com que la competició estava ajustada i era la penúltima jornada de lliga, tots els partits amb implicats al títol es disputarien en el mateix horari. Per tant, el Madrid jugava contra el Saragossa a casa mentre que el Barça ho feia amb l'Espanyol.
Els seients eren de tribuna, dalt de tot. Just a sota de les cabines de comentaristes. L'ambient era d'eufòria nerviosa entre la culerada. M'ho vaig començar a passar pipa des del principi. I encara millor quan després d'una passada magistral de "Lo pelat" a Tamudo aquest li clavà un gol imparable a en Valdés. La dona em va agafar de la mà per evitar que em posés dret a cridar. Vaig reprimir l'eufòria amb el riure en comptes de crits. Va ser més discret, però el silenci i la mala maror del moment en aquella tribuna va fer que un parell de rostres molt seriosos es giressin contra la meva persona amb mirades fulminants. Alguns comentaris que es podien sentir en aquella zona no tenien preu. Un senyor d'edat respectable va arribar a cridar: "Traïdors!" als jugadors de l'Espanyol. Quin moment! Després va venir lo del gol amb la mà de Messi, un dels escàndols més sonats de la història recent del futbol a la lliga espanyola. Jo no portava ràdio, i a la distància a la qual veia el partit amb prou feines podia distingir qui havia marcat, així que de cap manera vaig poder veure el que tan clarament va passar arran de gespa. Però vaig sentir molts aficionats culers que comentaven el que sentien per la ràdio: el gol era il·legal. Va ser marcat amb la mà davant la mirada incrèdula d'en Kameni.
"És igual! El cas és guanyar la lliga" vaig sentir dir a un jove seguidor blaugrana a la seva xicota. El Madrid perdia a casa del Saragossa, així que amb l'empat el Barça tenia un punt més que els merengues, que tenien a favor seu l'average. A la segona part, el Barça va intensificar esperonat pels més de noranta mil aficionats culers que cridaven i protestaven tot el que no fos adequat per als seus interessos. D'aquesta manera arribaria el segon gol blaugrana, amb el deliri de la parròquia i el disgust de qui això escriu, que va pensar a tocar el dos tement un vendaval de joc culer i una pluja de gols en contra nostra. No estava disposat a aguantar segons que.
D'altra banda, el Madrid perdia a la Romareda, de forma que la festa a can culer era completa. Però el vendaval no es produïa, i els de Valverde jugaven bé a futbol, així que em vaig quedar. El final de la història és sabut per tothom. Però viscut allà va prendre traces melodramàtiques. El segon gol d'en Tamudo va ser un altre cop un golàs. Tràgic per a ells, brutal per a qualsevol perico. Però mentre que els jugadors de l'Espanyol encara celebraven l'empat i jo tremolava allà dret per no vomitar un crit al cel barceloní, el Madrid també empatava el seu partit, deixant la classificació tal com estava abans de començar la jornada; amb ells com a líders.
Poc després l'arbitre va xiular el final. La parròquia culer va regurgitar totes les bestieses possibles mentre abandonaven el recinte. Jo caminava entre ells amb un somriure idiota a la cara que no podia, ni volia, reprimir, amb la consegüent reprovació de la meva companya i alguna mirada sospitosa, gelosa de la meva afiliació esportiva.
Pep Perales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada