Per si no era suficient amb no exhibir un bon futbol i anar perdent punts jornada rere jornada, diumenge, l'equip va entrar en descens. Tan sols sis jornades, i ja ocupa una de les tres fatídiques posicions que a final de temporada donen un bitllet directe cap a Segona Divisió. És curiós, però des de fa dues temporades que l'Espanyol no acabava una jornada en llocs de descens, i és que per estrany que sembli, el curs passat, amb un equip molt desequilibrat, irregular, i falt de talent, i amb Sergio i Galca a la banqueta, no es va arribar a trepitjar la zona vermella. Aquest decebedor inici, inexplicable per l'afició després de les expectatives que s'havien generat durant l'estiu, ha començat a propiciar una reacció negativa del gros de la massa social. Crítiques, xiulets, mocadors blancs, i fins i tot, demandes d'un ultimàtum a Quique.
Però toquem de peus a terra. És imprescindible. Si bé és cert que cinc punts dels primers divuit possibles no són unes estadístiques immillorables, s'està en període de transició entre els últims anys, ruïnosos esportivament, i un provenir molt més ambiciós. Amb un estiu, canviar la mentalitat, tots els jugadors, els objectius, i la dinàmica del grup, de manera tan radical com es demanava, per molt que hi haguessin recursos, és força complicat. Impossible, diria jo. Qualsevol transició necessita un temps, i aquest temps és pel que passem ara. Tots els futbolistes nous s'han d'adaptar, Quique ha d'acabar d'inculcar les seves idees als seus deixebles, la defensa, de mica en mica, se li ha d'anar donant forma, i el més important, com deia abans, la mentalitat, la mentalitat perdedora i la por a perdre dels que van viure l'anterior etapa del club, que s'ha d'esborrar sí o sí per poder progressar.
Demichelis, Diego López, Víctor Sánchez, Javi Fuego, o Manuel Jurado, entre altres. Jugadors veterans, amb molta experiència, que ha viscut situacions de tots colors durant la seva carrera, i que de ben segur seran importants dins del vestuari. Un vestuari, que no hem d'oblidar que percep el que desprèn l'afició, i si a la graderia només es respira negativisme i es crema tot de manera tan precipitada, difícilment l'equip respondrà i anirà cap endavant. Al contrari, s'estancarà i no progressarà. És per això que s'ha de confiar i s'ha de donar suport, de moment, encara que les coses no vaigin com a qualsevol perico li agradaria. Només així la transició pot arribar a bon port.
Si més no, el que més pena fa, per dir-ho d'alguna manera suau, és veure com alguns que diuen ser aficionats espanyolistes, esperen amb ànsia qualsevol errada, qualsevol derrota, o qualsevol contratemps per tirar-se a sobre dels jugadors i del tècnic. Potser la falta d'ambició, de recursos i de bon futbol del passat, que va poder derivar en l'avorriment de molts socis que anaven al camp, va generar aquesta peculiar forma de divertir-se. Buscar qualsevol cosa criticable, i criticar-la de la manera més extensa i exagerada possible. Però això és necessari que s'acabi, perquè com deia en les últimes línies del paràgraf anterior, si no hi ha bona harmonia, no hi haurà progrés, i si no hi ha progres, tindrem un Espanyol, de nou, poc ambiciós, desplegant un futbol horrorós, cremant a jugadors i entrenadors en temps rècords, temptejant any rere any amb les places de descens, i amb un Chen Yansheng fart, penjant el rètol d'"es ven club", a l'RCDE Stadium.
Jordi Pineda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada